DINSIC - Publicacions musicals

Juli Garreta, nascut a Sant Feliu de Guíxols el 12 de març de 1875, era fill d'un músic de Vilanova i la Geltrú establert a l'Empordà que, a més de ser el director de la cobla La Vella de Sant Feliu, tenia una rellotgeria a la Rambla Vidal. Juli Garreta va fer de rellotger, com el seu pare, i la música la va aprendre de forma autodidacta (tret de les lliçons del seu progenitor i les d'un modest pianista local). Als vint-i-dos anys va escriure la seva primera sardana,

La pubilla. Estudiava totes les partitures que li passaven per les mans i, mentrestant, tocava a la cobla La Vella, amenitzava al piano les projeccions de cinema i participava en les tertúlies musicals de Can Rovira. D'aquesta manera, amb una formació musical absolutament lliure, sense lligams amb una escola o una altra, va anar educant la seva extraordinària intuïció. L'admiració per les obres de Richard Strauss i pel postromanticisme germànic en general, és patent en el seu llenguatge. Fins que Pau Casals no el va instar a escriure per a orquestra, la producció de Garreta se centrà principalment en les sardanes, de les quals en va arribar a escriure més de setanta:

Juny, A en Pau Casals, La pedregada, Dalt les Gavarres, Llicorella, Isabel, Nydia, Mar d'argent... No oblidem les obres de cambra i simfòniques del seu catàleg com la Sonata per a piano, la Sonata per a violoncel i piano (estrenada per Casals) o les diferents obres seves que l'Orquestra Pau Casals v estrenar:  Suite en Sol (1921), Pastoral (1922), Les illes Medes (1923), Concert per a violí i orquestra (1925), i diferents sardanes orquestrades pel mateix Garreta (en alguns casos, amb la inclusió de flabiol, tible, tenora i fiscorn) entre aquestes la titulada Sardana, que no és més que la versió simfònica de tercer temps de la Sonata per a piano. De les primeres obres per a orquestra destaquen les Impressions simfòniques (1907), un Scherzo (1915) i el Preludi mediterrani (1918). Dels els nombrosos comentaris i elogis que ha rebut l'obra de Garreta, destaquem aquest comentari d'Eduard Toldrà, que inclou una clara referència a les arrels de la música del guixolenc: 'Garreta canta eternament amb exaltació romàntica (amb la força, però, d'un home sa d'esperit), i canta sempre en català!'. No és estrany, doncs, que en el concert d'homenatge que se li va tributar uns mesos després de la seva mort (ocorreguda el 2 de desembre de 1925) Pau Casals digués: 'Jo he perdut un amic. Catalunya ha perdut un geni'.

Jordi León