En aquesta obra es pretén unir la càlida expressió de la música espanyola en el seu rerefons andalús, amb la utilització dels grans recursos de la flauta del nostre temps: sons trencats, “tongue-ram” (pizzicato de llengua), veu i so simultanis, valoració del timbre i joc espectral.

Si l’Encantación de l’inici és pesant i continguda (amb lentitud quasi llastada), la Danza espectral, al bell mig de l‘obra, és virtuosa, dinàmica i extravertida. L’Epílogo que segueix, igualment subtil i encantatori, es correspon amb la Introducció en proporcions, densitat i desolació interior, dins d’una tímbrica espectral que s’ha fet d’acord a dimensionar la idea irreal del Duende.

I. Encantación

II. Danza

III. Epílogo