…Els primers Tres impromptus de 1955 formen una unitat molt equilibrada i coherent… La primera peça, un Larghetto de forma ternària amb parts extremes tranquil·les i una secció central més animada, contrasta amb la segona, un Vivace esmunyedís i vertiginós de principi a fi; amb l’impromptu número 3, torna la calma i la serenitat, aquí de manera encara més palesa que en l’impromptu número 1: una placidesa sostinguda durant tota la peça, fins i tot en el noble clímax final. En conjunt, no trobem, en aquest primer impromptu, cap intenció del compositor de trencar amb la tradició... Aquesta postura d’Homs de no desdenyar els mecanismes de la tradició persisteix en els impromptus números 2 i 3. El segon, fidel reproducció del clàssic scherzo –del qual en conserva no només el característic compàs, sinó també la presència d’un trio central de temps més tranquil–, és remarcable per alguns passatges que exigeixen una agilitat notable de l’intèrpret. L’impromptu número 3, reflexiu i plàcid de principi a final, ofereix un contrast considerable.
Extracte de: “Una aproximació al piano de Joaquim Homs”, per Jordi Masó.