Palau insòlit

Des d’aquell rigorós article de David Mackay, del 1962, sobre el Palau de la Música publicat a “Cuadernos de Arquitectura” s’ha anat conformant una notable bibliografia en relació a l’obra màxima de Domènech i Montaner, des del punt de vista estètic i històric.

A diferència dels treballs fins ara publicats, aquí s’hi comenta el Palau des d’un vessant desconegut per la ciutadania.
La primera part, la compresa entre la fundació de l’Orfeó i la inauguració de la remodelació del Palau (1989), prové majoritàriament de les referències escrites contingudes als llibres d’actes de l’entitat i els arxius diversos.
La segona part és originada per les informacions transmeses pels qui actualment estan en contacte constant amb el públic. La rutina del dia a dia, amb totes les sorpreses que es donen a la recepció, a les taquilles i al servei de visites guiades, que, en contacte amb un públic heterogeni i nombrós, aporten un panorama bigarrat i divers. S’hi fan present la confiança, la desorientació, el sentit hilarant de moltes consultes (a voltes, inversemblants!), la consciència de país, l’orgull lingüístic, la confusió entre espai i temps.

És, doncs, una mirada amable al dia a dia del Palau sense pretensions sociològiques, encara que -quan s’escau- hi són fetes les al•lusions pertinents.