Vicenç Bou i Geli (1886-1962) era un músic de Torroella de Montgrí que escrivia sardanes amb molta grapa i poca solfa. Música amollada a raig fet, sense sofisticacions. Però aquest plantejament elemental no és sinònim de senzillesa.
L´anell de prometatge, del 1913, pertany a les obres de concepció més primària i per això és reveladora. De dalt a baix hi trobem solament els tres acords tonals. Rítmicament, alterna el "tots-som-pops" sardanístic amb un ritme apolcat.
L´interès, allò que el fa decisiu en la història de la música popular, és el seu atractiu melòdic, profundament comunicatiu i, sobretot, fresc i espontani. Bou canta com si improvisés, sobre un llenguatge personalíssim. En els curts de L´anell de prometatge, en el cant central d´Angelina, veiem la melodia que flueix com una alenada viva sobre un acord més o menys estable.
Per això l´autor no desenvolupa els temes, i de vegades ni tan sols els reexposa. El seu és un discurs d´invenció melòdica que es renova constantment i en el qual el sentit de conjunt de la peça ve donat, com a molt, per la repetició una mica desmanegada dels motius melòdics o rítmics sobre els quals improvisa.
Sabem que les cançons que avui el poble consumeix pertanyen a una altra tradició, i que segurament per això a les sardanes de Bou els resten pocs espais per sonar. Però també sabem que les seves melodies exòtiques són testimoni i garantia de la nostra personalitat genuïna en el marc d´un món globalitzador.
Per això cal aprendre a assaborir-les. Per això cal interpretar-les.

Dues sardanes per a cobla:
- L'anell de prometatge
- Angelina