Els tres "impromptus" tenen un denominador comú: utilitzen una sèrie. La dels núm. 1 i 2 és la mateixa de 37 notes i la del núm. 3 és de 38 notes. La característica dels tres "impromptus", com també de la fantasia, és el contrapunt, especialment l'imitatiu. En els dos primers, no hi ha pràcticament moments de repòs, i s'assoleix la màxima tensió en un punt climàtic, que va minvant progressivament (el segon és més uniforme). El primer comença amb una breu introducció en què es presenta la sèrie, tot conduint aquesta pràcticament tota l'obra. El segon resta protagonisme a la sèrie, i la utilitza per desenvolupar l'incís del primer compàs format per quatre notes: Fa, Mib, Do, Fa, que executa la mà esquerra. Podrem veure que aquest disseny va apareixent diverses vegades, tant invertit com amb mutacions. El tercer, menys complex quant a estructura, però no en el ritme, deixa entreveure un canvi en el mode de tractar i desenvolupar el material. En cap moment la tècnica utilitzada té res a veure amb la tècnica dodecafònica.
La fantasia, posterior als tres "impromptus" i de caràcter més extrovertit, és la primera que trenca amb la utilització de material en forma de sèrie per agafar un material temàtic que va desenvolupant-se per mitjà d'unes seccions o blocs.
Harmònicament, les quatre peces conserven un alt grau d'homogeneïtat gràcies al fet d'utilitzar sempre dos únics acords de quatre notes, transportats als dotze graus de l'escala cromàtica i sense cap relació aparent amb els acords tonals. No podem parlar de funcions harmòniques en el sentit tonal, però sí de punts climàtics, de tensió i distensió.