Dues Danses Mediterrànies, escrites per a la clàssica formació de Quintet de Vent, és una obra el llenguatge estilístic de la qual correspon a l'estètica de principis del s.XX, amb l'escriptura ben intel·ligible i amb un marcat caràcter de dansa, inspirat molt especialment en l'Strawinsky de "La Consagració de la Primavera" i, malgrat això, amb sonoritats i ritmes pròpiament de la tradició mediterrània, tot fusionant aquell estil amb el de Falla.

Cada un dels cinc instruments posseeix un caràcter ben definit, i porta durant cada dansa el seu ritme i melodia particular, la qual no acostuma adoptar un altre instrument. D'aquesta manera, la melodia va unida al timbre i possibilitats de cada entitat sonora. La primera dansa, potser la més espanyola, deixa entreveure, entre el seu ritme tranquil i una mica melangiós, de pulsació continuada i quasi obstinada, un lament gitano. La segona, frenèticament ràpida i energètica, de ritme irregular però clar, té un estil més strawinskià, però sense deixar de mostrar un caràcter clarament espanyol.