La Segona suite estava in mente des del començament. Ara bé, els intèrprets de la primera part ja han crescut i, en aquesta segona, la responsabilitat i el nivell tècnic també. El nivell d’aquesta Segona suite es pot establir a partir de Segon de Grau Mitjà.
Com a novetat, al costat de peces completament cambrístiques, cal dir que en dos dels números d’aquesta Segona suite el protagonisme recau del tot en un dels membres del quintet. Es tracta de la diabòlica ària de la Reina de la Nit, encomanada a una flauta –i un o una flautista–, en què ha de fer autèntiques trapelleries, i l’ària de Sarastro, protagonitzada pel violoncel. En aquesta darrera, més que dificultats tècniques, el violoncel·lista haurà de treballar molt el fraseig i la sonoritat per aconseguir la línia melòdica plena i noble que caracteritza el basso profondo de l’òpera original.
La ineludible ària de la Reina de la Nit és potser el número que més dificultats va donar-me, atesa la llargària i el fet que és un dels números estrella de l’òpera. Segueix la idea de Mozart de “pezzo di bravura” i amb la línia original de la soprano però eriçada d’efectes instrumentals: picats, escales, trinats i fins i tot una cadenza! L’acompanyament presenta també dificultats derivades del caràcter, el tempo i la longitud de la peça. Abans d’encarar-la, assegureu-vos de tenir un grup una mica experimentat.
Un semisolo de concert, també el trobareu en la segona ària de Papageno, amb el piano 1 imitant el Glockenspiel. Les variacions que trobareu en cada estrofa ja vénen presentades en l’original, jo només les he facilitades una mica.
La correspondència entre els números de la suite i de l’òpera original és la següent:
· Marxa dels sacerdots. Marxa. Núm. 9. To original.
· Ària de la Reina de la Nit. Núm. 14. To original.
· Ària de Sarastro. Núm. 15. To original: Mi major.
· Segona ària de Papageno. Núm. 20. To original.
· Final. Núm. 21 escena 29 i Allegro. Tons originals.
Acabo aquí i que gaudiu de la Segona suite de La diminuta Flauta màgica!