Iniciació a la viola de roda

De mètodes de viola de roda n'hi ha molts, a totes les èpoques, a diferents països i de tota mena pel que fa a la qualitat. Però ni a Catalunya ni a la resta de l'Estat espanyol n'existeix cap, tret del que va publicar Faustino Santalices l'any 1956.
Donat que cada cop són més els sonadors de viola de roda i aquells que la volen aprendre a tocar, crec que és ben just que digui que calia la publicació d'aquest mètode, la finalitat del qual no és una altra que la d'oferir, de la millor manera que he sabut, un aprenentatge metòdic i disciplinat d'aquest estrany, complex i estrafolari instrument.
L'estructura del mètode és ben senzilla. Hi ha disset lliçons. Excepte la primera i la darrera, que només contenen mecanismes, i la penúltima en què hi ha alguns advertiments sobre les escales i una breu introducció als modes, en totes les altres s'estudia una tonalitat amb l'ajut d'uns exercicis, un cop o cops de maneta i, com a repertori, algunes peces d'autors diversos o populars i tradicionals d'arreu d'Europa. I al final hi ha dos apèndix: en un hi ha recopilats i classificats tots els cops de maneta estudiats en aquest mètode; en l'altre hi ha peces diverses, algunes de les quals poden ser tocades a diverses veus.
La digitació només és present en els exercicis. Crec necessari que, per ell mateix, l'alumne s'esforci per trobar la més adient per a les cançons del repertori. Les notacions rítmiques també són escasses: apareixen en casos concrets per a reforçar l'explicació precedent.
En aquestes disset lliçons hi ha prou feina com per estar-s'hi alguns anys. Només cal que l'alumne tingui paciència i que fins que no resolgui els exercicis d'una lliçó no passi a la següent. I això ho dic tenint present que entremig d'una lliçó un alumne pot deixar de seguir per un temps aquest mètode a causa de diverses raons, tals com estudiar pel seu compte repertori propi (tasca que recomano), composar, assajar les peces de la formació on toca, etc..
Només per l'atenció contínua i persistent que demana el seu reglatge, pot dir-se que la viola de roda és un instrument especial. Però es poden afegir tantes raons com es vulgui: el fet que hom no està avesat al seu timbre degut, sobretot, a la seva desconeixença; el fet d'estar, enguany, fora de l'àmbit dels instruments clàssics' entre d'altres.
És per això que demano, ja d'entrada, que l'alumne tingui paciència, no només a l'hora de seguir aquestes lliçons sinó també amb el seu instrument, amb la seva viola de roda. I si se li ocorre algun suggeriment per millorar el mètode sempre serà motiu d'agraïment que me'l comuniqui.
Que algun sonador novell pugui treure profit d'aquest mètode tot assolint un nivell acceptable per tocar repertori, sigui tradicional, sigui de qualsevol altra mena, farà que l'esforç no hagi estat en va.
Per últim cal que expressi els meus agraïments a la Bibiana per la seva paciència infinita, a en Sedo el luthier per la serva bona i constant disposició, a la Cristina per les correccions, a l'Isidre per la seva generositat a l'hora de compaginar aquestes planes i a en Xurxo per ajudar-me en els darrers detalls. Més enllà dels tòpics, sense el seu ajut aquest mètode no hagués estat possible.

Marc Egea