Concert per a orquestra

El Concert per a orquestra de Feliu Gasull, fruit d’un encàrrec de l’OBC, sorgeix d’una reflexió sobre el silenci, però no sobre el silenci com a absència de so, sinó sobre el silenci interior i la dificultat que tenim a l’hora d’entaular el diàleg que contínuament es produeix al nostre cervell. A partir de la constatació que el nostre cervell sempre està pensant i mai no s’atura, Gasull intenta reproduir musicalment el procés de la meditació transcendental, un dels camins per arribar al silenci interior. Així, tot i que l’obra és un concert per al lluïment de l’orquestra, respon també al concepte de poema simfònic, ja que basa el seu plantejament en la descripció del procés que segueix durant la meditació.

L’obra consta de quatre moviments que s’interpreten sense interrupcions. El primer moviment representa el caos: expressa la contínua activitat cerebral i la dificultat d’aturar-la. Per aconseguir deixar la ment en blanc, s’inicia la repetició insistent d’un mantra, que es desenvolupa en el segon moviment sobre un ritme de soleá, un palo flamenc format per una amalgama rítmica amb caràcter meditatiu i d’una gran profunditat. Aquest ritme insistent comença molt lent i va creixent fins a arribar a interpretar-se al triple de la velocitat inicial, per dur-nos cap a un clímax total que desemboca en el silenci. Al final d’aquest moment culminant apareix un instrument poc habitual en l’orquestra, el diapasó, que produeix un so que es va extingint lentament de manera natural fins a arribar al silenci. El tercer moviment, per tant, és el silenci: sis segons de silenci. El quart moviment representa el retorn a l’activitat mental. Aquest retorn al so es produeix també de manera progressiva, primer fent vibrar una làmina de vibràfon amb un arc i després afegint-hi gradualment la resta d’instruments. Es tracta d’un moviment més cantabile, en què l’orquestra presenta més harmonia interior que en la resta de l’obra. La partitura acaba amb una petita coda, en què una veu blanca interpreta una melodia sobre un vers de Josep Carner, en un fragment que no pretén ser una gran intervenció de solista vocal, sinó que busca desprendre senzillesa i simplicitat.

Els plantejaments existencials que ha generat aquesta obra són certament difícils d’expressar, però sens dubte la música és un bon mitjà per intentar-ho. Ja ho deia Aldous Huxley, l’autor de la mítica novel·la Un món feliç: «Després del silenci, el que més s’apropa a expressar l’inexpressable és la música».