Il pianto della Madonna, per a mezzo, cor de veus blanques i orquestra de corda

Il pianto della Madonna, conegut també per Donna del Paradiso, és una de les més populars “Lauda dramàtica” de Jacopone da Todi (1206-1326) i el primer exemple de “Lauda dialogada”. L’autor, refent l’evangeli amb llibertat i utilitzant el dialecte d’Umbria i un llenguatge més popular que docte, aconsegueix traslladar la passió de Crist des d’un pla meditatiu a un pla teatral. Igualment, la importància que dona al patiment i ingenuïtat de la Mare i la violenta expressivitat i meticulositat en la descripció del sofriment físic, contribueixen a fer més propera la divinitat i ajuden a identificar-se amb el seu calvari i mort.
Com si fos una representació escènica, Todi presenta diversos personatges: Maria, Nunzio, el poble i Crist. Al centre no hi ha Crist sinó el dolor de Maria que dialoga amb els altres personatges. Aquests trets teatrals provenen de la tradició de la lauda Perugina que s’orientava més a la divulgació de l’evangeli i a la humanització del tema religiós que no pas al misticisme. Així, Maria, més que una “donna del Paradiso” és una mare desesperada que, sovint, desconeix les implicacions teològiques del sofriment del seu fill.
El text comprèn una introducció de tres versos i trenta-tres estrofes de quatre versos rimats AAAX i està dividit en tres parts:
1.- La primera part descriu el Via Crucis, centrada en una mare que veu com el seu fill és torturat sense culpa i intenta inútilment de convèncer el poble i Pilat de la seva innocència
2.- La segona part està focalitzada en el diàleg entre el fill, agonitzant a la creu, i la mare.
3.- La tercera part és “il corrotto” (que prové de “cor rotto”, o sia “cor trencat”), el plany fúnebre de Maria basat en un baix obstinat de cinc notes que es repeteixen divuit vegades.