Josep Colom. Un pianista de culte

"Jo" no recordo quan vaig començar a recordar. Potser algú ho recorda. Enhorabona. (...)
(...) L'Oriol volia biografiar-me. Sorpresa. És una bella mostra d'amistat. Em vaig deixar fer, encara que no li veia l'interès; però fa molt temps que ens coneixem, llegeixo regularment amb atenció els seus articles i els seus llibres perquè demostren serietat, erudició, informació, interessos culturals molt amplis i idees pròpies. Em vaig deixar fer perquè sabia que estaria ben escrit, amb amistat i respecte i que posant-hi de la meva part potser aprendria alguna cosa.
Aviat ens vàrem adonar que una biografia a l’ús no seria possible. Un dia vaig llençar tots els programes i crítiques. No mantinc el meu currículum al dia. Guardo poques fotografies i m'he adonat que les poques que he guardat que tenen a veure amb la professió és perquè tenen a veure amb l'amistat. No he ajudat gens a fer una biografia. Falta documentació; i també he de reconèixer falta d'interès per part meva. M'interessa més la vida que la "meva" vida; un té la sensació de ser una càpsula de vida separada i en realitat som comunitats de bilions de cèl•lules que neixen i moren sense parar i que constantment interactuen amb l’entorn. I no ens en volem adonar. Volem ser “nosaltres mateixos”.
Així que no tenim una biografia. És un llibre de converses; amb mi, amb la meva germana i amb amics companys de professió que em coneixen de fa temps. (...)
(...) I doncs per què pianista de culte? Per què la majoria d'entrevistats semblen d'acord amb aquesta denominació que l'Oriol ha volgut posar al títol i que crea tanta expectativa? En tot cas a mi em desperta molta curiositat.
(...) crec que és un bon llibre, amb reflexions de l'Oriol i dels que intervenim en el llibre que poden ser d’interès. Són mirades des de llocs diferents sobre la vida i la música; la meva persona és un pretext per, a vegades, arribar a consideracions més generals. Però, per ser sincer, si algú creu que el llibre l’ajudarà a saber qui sóc més val que no hi perdi el temps, perquè jo mateix no ho sé; em podria definir com a ésser humà, però tampoc tinc clar en què consisteix això. Ens comportem de tantes maneres, i algunes tan estranyes...

Del pròleg de Josep Maria Colom