La pell de brau, per a conjunt instrumental i recitador

La pell de brau s’estrenà el 20 d’octubre de 1967 a l’Ateneu de Madrid, amb l’Orquestra de Cambra de Madrid, sota la direcció de Franco Gil, actuant jo mateix de recitador.
La versió que publiquem està escrita per a conjunt instrumental i recitador (existeix també una versió orquestral). La pell de brau és una selecció de 15 poemes, dels 54 de què consta l’obra del mateix títol de Salvador Espriu.
Tenint en compte la densitat poètica de les composicions, des del primer instant vaig intuir que calia utilitzar el text recitat, i no cantat, no pas servint-me de la paraula com a suport de la música, sinó de la música com a suport de la paraula, per a conduir-ne el ritme, les inflexions i respiracions, tal com jo entenia el poema. Vaig escollir el tradicional quintet de vent (flauta-flautí, oboè-corn anglès, clarinet, fagot i trompa), a més de piano, arpa i percussió, instruments que s’adeien perfectament amb el caràcter que volia donar a l’obra.
Vaig partir de la idea d’un gest (per a mi, la música és la il•lustració sonora del gest) representant una energia concentrada en un so agut que s’intensifica fins a l’explosió. Aquest so agut, un Si natural en gran crescendo, explota en xocar contra el seu semitò superior (el Do). El xoc provoca l’explosió del penyal, que s’esborrona en un gran daltabaix, amb un La central, seguit d’un Sol # més greu, fins a les profunditats d’un Fa. Aquestes cinc notes són el nucli central de tota la composició, tant horitzontalment com verticalment, utilitzades segons totes les formes composicionals de la inversió, el moviment retrògrad, la inversió retrogradada, l’augmentació i la disminució. La llibertat d’utilitzar una sèrie de cinc notes, extensible a 8, permet de sortir de la monotonia de la sèrie implacable de 12 notes, per tant, d’emprar el que podríem dir-ne la modulació.
Quant a la forma, l’obra musical consta de tres parts, les dues primeres de les quals estan enllaçades i la tercera està separada per la recitació, sense música, d’un poema que ve a ser com un entreacte de l’obra i permet l’arrencada final. Vaig incloure el nostre popular Cant dels ocells, que Pau Casals universalitzà com un símbol de catalana pau adreçat a tots els pobles del món, i que apareix ja en el segon poema i torna a fer-ho just abans del final: «Que Sepharad visqui eternament…»
D’aleshores ençà, La pell de brau va ser gravada en disc, se’n va fer una versió cambrística, interpretada a París. La versió orquestral s’interpretà diverses vegades a Barcelona (Palau de la Música Catalana, Institut del Teatre) a Sabadell i a València. Carles Guinovart m’adreçà el millor elogi que podia rebre dient-me: «La pell de brau és el Guernica català».

L'autor.

 

Video: clip de sota la direcció de Peter John Baccus