Suite intemporal per a orquestra simfònica

(...) Talment com si el director volgués atrevir-se a realitzar el mateix exercici realitzat per grans fi gures de la composició, serveixin a tall d'exemple Maurice Ravel (1875-1937), Igor Stravinsky (1882-1971) o Robert Gerhard (1896-1970) com és el de l'orquestració d'obres compostes originalment o en una protoversió per a piano, Ros Marbà ho realitza amb una obra en forma de Suite que ha estat elaborada, tal i com assenyalen les seves datacions, entre els anys 2013 i la tardor de 2020. No hem de pensar, en absolut, que Ros Marbà es quedi en el simple exercici d'emulació i/o imitació de les esmentades grans fi gures, sinó que el músic de L'Hospitalet de Llobregat deixa anar tota la seva imaginació musical on no hi cap la referència a la forma barroca de la toccata (Toccata Ribelle), l'intent de materialització musical d'un adjectiu com l'és Naïf amb una forma característica del Romanticisme musical, la Romança sense paraules, la fantasia humorística de la Dansa de les puces (Quasi Polka) -que havia tingut una primeríssima versió per a flauta travessera-, la poètica musical de la Cançó de Bressol (Berceuse), un Homenatge a Mompou i, és clar, el món de la Sardana.

 

Amb gran domini dels complexos orquestrals i assolint un llenguatge virtuós en l'escriptura pianística, no ens ha de quedar cap mena de dubte que aquesta Suite Intemporal s'erigeix com un manifest personal d'Antoni Ros Marbà de com materialitzar la seva voluntat expressiva. (...)

 

Del pròleg d'Oriol Pérez Treviño