Cançons a Mahalta

Quan Màrius Torres escrivia les seves poesies, Catalunya es trobava en plena guerra civil, una època especialment difícil i dolorosa per al poeta lleidatà que, a més d'assistir a l'esfondrament dels seus ideals, a la desfeta del seu país i a la diàspora familiar, va passar la flor de la seva joventut reclòs al sanatori de Puig d'Olena on morí, tuberculós, el desembre de 1942.
Ben segur que, per a ell, l'escriptura degué servir per fer front a les ofenses de la vida, per dir-ho amb paraules d'un altre poeta, Cesare Pavese. De fet, va ser arran del seu internament al sanatori, a finals de 1935, que intensificà la seva producció literària, fins aleshores esporàdica i circumstancial.
Tot aquest rerefons personal i col·lectiu impregna d'una tal melangiositat la corda sensible i vibrant de l'ànima poètica de Torres que, convertida en vers, sedueix el lector i predisposa el músic a convertir la lletra en so.
Del conjunt de l'obra del poeta, Francesc Vila ha seleccionat i musicat set poemes del grup de Cançons a Mahalta, inspirades en la dona 'també malalta' en qui, al llarg dels seus darrers anys de vida, Torres va trobar companyia, amistat i amor.
Són set cants al goig de viure i d'estimar, escrits des de la tendresa i l'esperança, on el sentiment amorós és descrit per mitjà de l'espiritualització del mateix paisatge que s'estenia enllà de la finestra de la seva cambra de malalt.
Per tal de preservar la delicadesa d'uns versos tan fràgils, el compositor els ha musicat per a cor mixt i cor de veus femenines, amb acompanyament de piano en ambdós casos, a fi d'emmarcar, subratllar i matisar el batec de cada vers. En l'arrodoniment final de la partitura, el mestre Vila ha comptat amb la col·laboració del bon amic Ramon Estrada, que n'ha revisat i completat l'harmonització.
Jordi Estrada