Moviment simfònic

L’estudi que vaig fer de la gran orquestra a través de l’obra de Gustav Mahler i Alban Berg em permet, vist ara en perspectiva, aquest subtítol en qualitat d’homenatge; una concepció orquestral deutora de la fascinació que sento per l’orquestra d’Alban Berg i el tractament, generós de mitjans, que aquest empra en les seves dues òperes magistrals. El 1974, any de realització d’aquesta partitura, s’estenia sobre els estudiants de composició l’ombra imponent de l’Escola de Viena i hom mesurava les seves forces en l’estil integrador de tots els sons de l’escala cromàtica. No sé fins a quin punt l’obra és pròpiament berguiana o mahleriana, però sí que ho és, en tot cas, la seva lliçó: per a mi, la voluntat de transparència, malgrat la densitat sovint feixuga del llenguatge dodecatònic aleshores en voga; la justificació del volum sonor en la combinatòria dels timbres, i la lògica en la utilització de tot l’aparell orquestral. Hi ha l’oportunitat en l’ús del tercer i quart instrument d’un mateix grup de vent-fusta (amb les seves variants de flautí, corn anglès, clarinet baix, contrafagot), així com els cinc components, per raons de subratllat i variacions de color, de la percussió, a més de l’arpa, el piano, la celesta, l’orgue... El joc sospesat de l’artilleria pesant del grup dels metalls intervé sobretot a mesura que avança el moviment i pren gran protagonisme, com a element de contrast, en el que es podria entendre com a segon tema (c. 99). 

El Moviment simfònic, que ara (en atenció a aquells anys) vull subtitular Alban Berg in memoriam, va ser una magnífica oportunitat que em va brindar la beca de la FundaciónJuan March de Madrid de posar a prova, en calent, tots aquests recursos combinats amb la idea estructural de la composició simfònica, una composició que neix del substrat dels timbres de l’orquestra, que no és l’orquestració d’un treball fet prèviament al piano i instrumentat a posteriori, com s’havia fet abans, sinó un disseny que és pensat per a aquell registre concret dela flauta o el corn anglès,amb la seva poètica pròpia, o la sonoritat que es deriva d’una conjunció de diferents instruments curosament mistificats. El 12 de desembre de 1976 és una bona efemèride per al meu record, no només perquè va ser el dia de l’estrena d’aquest Moviment simfònic, magníficament conduït pel mestre Antoni Ros Marbà al capdavant de l’orquestra Ciutat de Barcelona, sinó també perquè, al costat d’aquesta estrena, van figurar en el programa (un altre motiu, si bé fortuït, d’apropament a l’escola vienesa) els Kindertotenlieder de G. Mahler, expressats per la veu inoblidable de la nostra estimada Victoria de los Ángeles. 

 

Amb el nom Alban Berg in memoriam es vol donar a entendre que el Moviment és un treball per a un gran contingent orquestral, amb les subtileses i grans esclats que una formació d’aquesta mena comporta, si bé condensat en els límits d’un únic moviment, proper als vint minuts. A diferència del serialisme habitual, aquí la sèrie dodecafònica és netament temàtica, amb tres nuclis motívics flanquejats per simetries intervàliques, que posen en evidència la 3a menor descendent dels sons centrals. El desenvolupament per separat d’aquests elements motívics, fàcilment reconeixibles, aporta la idea d’un fil conductor que projecta l’esdevenidor simfònic, l’arribada a punts culminants i la subtilesa tímbrica del teixit. Fet i fet, tot i que es planteja en un sol moviment, l’estructura general podria fer pensar, sense dificultat, en els diferents caràcters, si bé de manera concentrada, d’una autèntica simfonia.

Carles Guinovart i Rubiella