El cercador d'estels

No puc evitar sentir El cercador d’estels com un dels encerts més grans que he pogut presenciar mai. M’explico. És una obra amb una fragilitat i una sensibilitat molt particulars que es regeix pel més senzill dels sentits musicals: una innegable qualitat en la direcció tensional. Rere aquesta conducció tan natural, però, s’hi esbrina una complexitat compositiva formada per diferents textures, recursos tonals i atonals, així com una instrumentació delicadament explorada. Tot plegat està teixit en un entramat creatiu que desperta l’espectre més reflexiu de cadascú. I és aquí on tot pren aquell sentit universal que sol ser present en les grans obres, en les obres de veritat: finestres a una dimensió infinita i la conseqüent lluita per trobar la llum i/o el camí a seguir o construir. Santi Escura, conscient de la narrativa conceptual, no podria haver anomenat la peça amb unes altres paraules, així com tampoc podria haver-la presentat al món d’una altra manera. Aquell 18 d’octubre de 2009, oferint l’estrena a un dels seus joves alumnes perquè hi actués com a solista envoltat d’una orquestra professional, va brindar l’oportunitat a tothom (intèrprets i públic) de convertir-se realment en cercadors d’estels, i demostrava així que ens trobem davant d’una obra dotada amb una gran humanitat. Humanitat en el sentit més intrínsec possible.

 

Joel Riu
Compositor, pianista i percussionista
*Pianista que va estrenar l’obra aquell
18 d’octubre de 2009