El mar imaginat

La idea d’escriure una obra en la qual s’utilitzés el paisatge com a material poètic la vaig tenir en llegir uns textos de Gaston Bachelard. Aquest filòsof francès explica, en diferents obres, que la matèria conté unes grans possibilitats de produir imatges, i pot ser tractada com a suport per tal que les creacions poètiques o musicals tinguin una essència material, i s’estableixi, d’aquesta manera, una relació entre la matèria i la imatge poètica. L’element material fonamental que he treballat en aquesta obra és, com el seu títol indica, el mar.
L’obra inclou els fragments 1 i 10 de Le cimetière marin de Paul Valéry. El primer moviment reflecteix la immobilitat del mar, la seva profunditat i el sol sufocant que li dona un color característic. La instrumentació d’aquest moviment està formada per un teixit dens i compacte en les cordes amb alguns temes que reiteradament van sortint per donar coherència al conjunt; la percussió i els instruments de vent són utilitzats diverses vegades com a ràpids i violents motius per donar contrast a les exposicions de la corda. En el primer moviment, he buscat, doncs, poder donar un color i un joc de tensions que reflecteixi el que el poeta suggereix. El segon temps és més inestable i combina diferents temes; si el primer paisatge és més observat que interioritzat, en el segon el text tracta diferents elements del paisatge: el mar, el sol del migdia, el cementiri, etc., i els utilitza com a meditació interior. L’orquestra, en aquest moviment, és tractada en alguns moments com a joc entre solistes i conjunt general, i les variacions de color i tempo intenten fer-se ressò d’un text ple de llum, encara que al final torni a sorgir el tema del mar profund i del cementiri, elements que defineixen el paisatge de Sète, lloc on Paul Valéry va concebre Le cimetière marin.

Jesús Rodríguez Picó