Porta ferrada per a orquestra simfònica

Entre els músics més destacats que aquest país ha donat en l’àmbit simfònic, hi ha hagut dues maneres d’acostar-se a la sardana. Els uns n’han fet ús tractant-la sols com a forma musical –curts i llargs, compàs binari–, un recipient asèptic on abocar el fruit de la collita pròpia, en molts casos assajant una escriptura heretada de les avantguardes del segle xx. Els altres, la majoria, han entès que una bóta del país havia de contenir un bon vi del país, tot acordant forma i llenguatge amb un mateix esperit, i s’han esplaiat escrivint música d’alta volada en la tradició autòctona més vibrant. La Porta Ferrada prova que el mestre Antoni Ros-Marbà s’adscriu en aquest segon grup.

 

Una opció estètica que, cal dir-ho, és més transcendent del que d’entrada semblaria. Perquè, en certa ocasió, planyent-se Oriol Martorell que Ros-Marbà componia poc, aquest va revelar-li: “El problema és que sé quina música no he d’escriure, però no sé quina música he d’escriure”. Segurament, es tractava de conciliar la seva disposició anímica mediterrània amb la seva formació intel•lectual profundament marcada per la tradició centreuropea, en especial per les músiques de la Segona Escola de Viena. Potser per això aquell jove Ros-Marbà que començava a triomfar com a conductor de formacions orquestrals va haver d’esperar que els avatars de la seva carrera l’aboquessin a compromisos creatius concrets. És a dir, que la necessitat escollís per ell: ara posant-se el davantal per treballar per al país, arranjant per a la Nova Cançó o component aquelles inoblidables cantates infantils, ara escrivint per a la formació que, d’ofici, li queia a prop. D’aquesta manera, dirigint la mítica Cobla Barcelona o com a director musical de l’Esbart Verdaguer, van sorgir les primeres composicions per a la formació: el poema Festa a ciutat (1956) o les sardanes Intimitat (1957) i Barcelona 1957 (1958). Amb una expressió cada vegada més personal, però sempre amb una adscripció segura que permet afirmar, contra els dubtes expressats, que quan Ros-Marbà escriu per a cobla sap perfectament la música que ha d’escriure: la que li ha llegat l’imaginari sonor d’aquesta terra.

 

Cercant una naturalitat musical cada vegada més depurada escriu Porta Ferrada (1973), amb què el mateix any assoleix el Premi de la Crítica del certamen La Sardana de l’Any, en l’edició de 1973, enèrgica i brillant com l’obra de Juli Garreta, a la memòria del qual està dedicada. Un desenvolupament motívic intel•ligentíssim, el contrast sovintejat de plans sonors i el joc tímbric no resten, però, frescor a una experiència sonora en què qualsevol especulació és, també, troballa.

 

(Del pròleg de Jordi Lara a l'edició de la sardana Porta ferrada per a cobla)

 

D'aquesta obra, a més de la versió original per a cobla, podreu trobar la versió per a Banda Simfònica de Jordi león i també la versió per a orquestra simfònica del propi Ros Marbà, que us presentem aquí.