Dos soliloquis per a dos pianos

Durant l’any 1972, vaig compondre una sèrie de 7 soliloquis per a diversos instruments. Tots ells es caracteritzen pel seu to profundament íntim i meditatiu. Sovint, més que monòlegs, són intents de diàleg sense resposta. En el primer, per a piano, s’alternen passatges evocadors de records grats amb d’altres de tristesa amarga i dolor que, poc a poc, van dominant totalment els primers. En el segon, dins l’òrbita general de la composició, es distingeixen clarament tres parts, que comencen de manera similar, però que presenten un matís diferent, que podria definir-se com a predominantment exclamatiu en la primera part, interrogatiu a la segona, i conclusiu a la darrera.