La família Bach ha estat una font perenne de fascinació per a oients, lectors i erudits, i els fills de J.S. Bach han estat objecte de nombrosos estudis, no només a la seva Alemanya natal, sinó a tot Europa, l’Amèrica del Nord i arreu del món. En els darrers anys, les obres de Carl Philipp Emanuel i Johann Christian Bach han aparegut –o han començat a aparèixer– en compilacions acadèmiques, i les interpretacions i gravacions de la seva música i de la d’altres membres de la família han esdevingut habituals. D’ençà de la recuperació de l’arxiu musical de la Sing-Akademie zu Berlin, l’any 2001, per primera vegada en gairebé seixanta anys, els estudiosos han tingut accés a un tresor de manuscrits musicals del segle XVIII , que resulten essencials per a la recerca sobre Bach.
Ara bé, tot i aquesta activitat continuada de divulgació, la música del primer fill de Bach, Wilhelm Friedemann Bach, encara es manté relativament desatesa. Encara que sovint se l’ha considerat el més brillant dels fills de Johann Sebastian i el predilecte del seu pare, Friedemann ens va deixar una obra més aviat escassa; a més, aproximadament la meitat d’aquesta obra –incloent-hi algunes de les peces més importants– no ha estat mai publicada. Tot i això, les obres que han vist la llum –sonates, fantasies, un grup de poloneses només per a teclat, diversos concerts i altres obres per a conjunt instrumental, i sis notables duos per a flauta– han estat reconegudes des de fa temps com a úniques, fins i tot dins el conjunt de les obres d’aquesta extraordinària família musical. A diferència dels seus germans, a la música de Friedemann, hi trobem un refinat estil de contrapunt que ens remet a Sebastian, combinat amb una intensitat expressiva gairebé romàntica; d’altra banda, les peces per a teclat, corda i vent de fusta, així com per a veus, assoleixen sovint un nivell de virtuosisme només comparable al de les obres del seu pare.
Del prefaci de l'autor